Gina, 32 anys

Aquest viatge intern, acompanyada de la Júlia, ha estat un camí subtil, diria que gairebé silenciós, però alhora (ara que tinc una mica més de perspectiva) ha estat acurat i molt precís. Sento un clar avançament, un desestancament de les aigües, una reconnexió amb el meu centre i sobretot sento l’arribada de la tan anhelada tranquil·litat interna. Un procés gens forçat (a vegades totalment inconscient) que ha fet que em senti, més que mai, AUTÈNTICA i segura de mi mateixa. Queda molt de camí, però vaig més lleugera de pes per seguir caminant endavant. Gràcies infinites Júlia!

No la llencis, eh?!

“No la llencis, eh?!”

Va ser la frase que em va dir una pacient fa uns dies enrere. Jo, fins aleshores, ja no sabia què fer amb l’orquídea… la regava, la canviava de lloc… i semblava que estigués aturada.

La pacient em va dir que a ella també li havia passat el mateix que a mi, però que una vegada li trobes el lloc on li arriba la llum que necessita i la regues seguint unes instruccions senzilles i, sobretot, ets constant, la planta revifa i torna a fer flors! I així ha estat!!!

Moltes gràcies MARIPILI (és el nom fals de la pacient, per allò de la protecció i de la confidencialitat i blablabla)

Per tant, potser serà qüestió de que quan ens sentim bloquejats i aturats, intentem canviar de punt de vista, fer algun tipus de moviment per produir algun canvi i ser constants, senyors, sobretot ser constants i posar-hi una mica d’esforç i amor a les coses.